Sense Fi

Com a investigador i profund experimentador que és, l'obra de Carles Torrent Pagès (Girona, 1969) ha evolucionat des dels seus treballs pictòrics fins a les intervencions escultòriques amb les que ha creat una poètica tel·lúrica molt personal. Mitjançant la construcció de grans peces que van més enllà de l’objecte escultòric i que, en moltes ocasions, arriben al caràcter d’instal·lació, el principi de “refundar la forma” se situa com a premissa de la seva recerca. En un intent de retrocedir fins a l’origen de la substància formada, el que realment busca és la forma anterior a la forma: la forma com a portadora de la veritat i com a principi de les coses; la forma com a principi motor de l’univers i l’exploració del sentit originari. És la dualitat matèria/forma per on transcórrer el pensament de l’artista. Formes primigènies, incipients, inconcluses, obertes... que semblen atrapades a la matèria en busca de l’essència.. 

El poder d’aquesta matèria és un dels atractius de la seva obra: la força alquímica i la l’energia acumulada són els seus principis actius. S’enfronta amb una estètica de materials escultòrics convencionals en convivència antagònica amb d’altres d’anticonvencionals per manifestar els estats remots i ignots de l’existència i els fenòmens primordials. Els materials que utilitza són ben diversos; la majoria no són propis de l’escultura tradicional: igua, tinta, teixit, suro, esmalt, metacrilat, mecanismes tecnològics... que dialoguen amb altres de més habituals com ara acer inoxidable, ferro, plom, fusta, marbre... amb els quals aconsegueix unes peces singulars. La intervenció de la llum i del moviment també són aspectes troncals de les seves propostes. Desenvolupa un univers propi, un substrat mític i emblemàtic, aconseguit gràcies a la manipulació de tot tipus de materials i a la relació que mantenen entre sí.

Sense Fi és el títol de l’exposició que Carles Torrent Pagès presenta al Parc dels Estanys de Platja d’Aro; un conjunt de dotze peces escultòriques recents que proposen un itinerari per les preocupacions formals i conceptuals de l’artista. La natura coexisteix amb el món industrial, resultat de l’acció humana, en una confrontació de materials naturals amb fórmules tecnològiques. Planteja una dicotomia entre art i natura, naturalitat i artifici: l'univers de la natura dialoga amb l’experiència de l'artifici, tot allò natural conviu amb allò industrial. Evoca la naturalesa mítica i el seu potencial generatriu, rememorant una nova condició.

La contraposició i la pugna de les formes que juguen entre la resistència i la docilitat, la contundència i la delicadesa que sempre troben conciliació, reforcen el caràcter primigeni de les seves obres. Artefactes icònics que li permeten incidir en les facultats energètiques de l’enigma. Peces críptiques, misterioses, que atrauen i pertorben alhora i que ens transporten a la prospecció dels orígens de l’art i de la vida.

CONXITA OLIVER. Revista Bonart_196